Quantes vegades heu mirat el cel de nit buscant-hi formes? I si les constel·lacions no fossin només allà dalt, sinó també en un llenç negre ple de punts?
Des de fa milers d’anys, les persones han traçat línies imaginàries entre les estrelles per donar-los un sentit. Les constel·lacions han servit per explicar històries, per orientar-se al mar i per mesurar el pas del temps i de les estacions. I no totes les cultures hi han vist les mateixes figures: allà on uns veien un caçador, d’altres hi podien veure un animal o un objecte de cada dia.
Aquesta idea, que un mateix grup d’estrelles es pot llegir de moltes maneres, va ser el punt de partida d’El cel dibuixat, el projecte que els alumnes del taller de Dibuix i pintura (grans) van exposar al Traç del 19 al 30 de maig del 2025.
Com es dibuixa una constel·lació que encara no existeix?
El procés va començar amb un cel estrellat inventat: punts repartits a l’atzar sobre un llenç negre. A partir d’aquí, cada alumne els va observar, hi va buscar relacions i en va unir uns quants amb línies, fins a obtenir una constel·lació abstracta. Encara no representava res: només era un traçat.
El pas següent va ser mirar aquell traçat com qui mira un núvol. Què hi podia aparèixer? Un animal, un objecte, un personatge? Sobre les línies inicials, cada alumne va desenvolupar una imatge figurativa i va donar forma a la seva constel·lació personal: un cigne, una girafa, un avió, una cadira.
Dibuixar constel·lacions és una manera d’aprendre a mirar: a trobar ordre en allò que sembla casual, a imaginar a partir del que tenim al davant i a acceptar que el que veu una persona no és necessàriament el que veu una altra.
Per què ens interessa partir de l’atzar?
Davant d’un full en blanc, sovint ens bloquegem. Què dibuixo? Per on començo? Els punts a l’atzar treuen aquesta pressió: ja hi ha alguna cosa sobre la qual treballar, i la feina no és inventar del no-res, sinó descobrir què s’amaga en allò que ja hi és.
Al Traç pensem que dibuixar és tant observar com imaginar. En aquest projecte, totes dues coses avancen juntes: cal mirar amb atenció els punts, decidir quines línies es tracen i, després, resoldre una figura que s’hi adapti.
També hi ha una dimensió col·lectiva. Quan totes les constel·lacions es van penjar juntes a la sala, el conjunt es va convertir en un cel compartit, ple d’universos imaginaris diferents. Cada obra era personal, però totes juntes ens convidaven a mirar el cel amb ulls nous.
I si ho proveu a casa o a l’aula?
Aquest exercici es pot fer amb molt pocs materials: un suport fosc, alguna cosa per marcar els punts i alguna cosa per traçar-hi les línies. El més valuós no és el resultat, sinó el moment de mirar els punts i preguntar-se què hi veiem. Si el feu amb diverses persones a partir del mateix cel de punts, és probable que hi aparegui una constel·lació diferent per a cadascuna.
Potser és això el que fan les constel·lacions: no són a les estrelles, sinó en la mirada de qui les uneix.
Us deixem unes imatges d’El cel dibuixat!
