Us heu fixat mai que, en un gravat, la imatge que dibuixem no és la que veurem? Que cal pensar-la al revés, i que fins que no aixequem el paper no sabem del tot què hi trobarem?
El gravat és una de les maneres més antigues de reproduir imatges. Consisteix a treballar una superfície, que anomenem matriu o planxa, perquè retingui la tinta en uns llocs i no en d’altres, i després transferir-la a un paper amb pressió. La planxa pot ser de fusta, de linòleum, de metall o fins i tot de cartró. D’una mateixa planxa en poden sortir moltes còpies, i cadascuna és una estampa original.
Al Traç creiem que el gravat té alguna cosa que el fa diferent del dibuix o de la pintura: no només demana mà i ull, sinó també paciència, previsió i ganes de deixar-se sorprendre.
Quines tècniques de gravat hi ha, i què les fa diferents?
Les tècniques de gravat es distingeixen sobretot per on queda la tinta. En el gravat en relleu, com la xilografia (sobre fusta) o el linòleum, es buida tot allò que no s’ha d’imprimir, i la tinta es diposita sobre la superfície que queda. En la calcografia passa al contrari: la imatge s’incideix en una planxa de metall, amb una punta, un burí o amb àcid, com en l’aiguafort. La tinta s’allotja dins dels solcs i el tòrcul la transfereix a un paper humit.
La monotípia, en canvi, només dona una estampa: es pinta directament sobre una planxa llisa i el que s’imprimeix no es pot repetir. I les planxes additives, com el collagraph, es construeixen enganxant materials i textures sobre un suport, de manera que la planxa creix en lloc de buidar-se.
Cada tècnica té la seva manera de pensar. Buidar una fusta obliga a decidir què serà llum i què serà ombra; incidir un metall demana una línia precisa; construir una planxa amb textures convida a jugar amb el que tenim a l’abast.
Per què ens interessa tant un procés lent i ple de passos?
Perquè en el gravat el procés es veu a cada moment. Preparar la planxa, entintar-la, netejar-la, col·locar el paper, passar-la pel tòrcul i aixecar el full. Cada pas té les seves decisions i els seus petits accidents, i sovint és en aquests accidents on apareix allò més interessant.
També ens agrada perquè el gravat ens ensenya a pensar la imatge abans de fer-la, i alhora a acceptar que el resultat no sempre serà el que havíem imaginat. La imatge surt invertida, la tinta no sempre es comporta com esperàvem i cada estampa és una mica diferent de l’anterior.
Hi ha, a més, una dimensió compartida. El taller de gravat és un espai on les eines es comparteixen, on es mira què fa la persona del costat i on una prova d’estat es comenta entre tots abans de decidir com continuar.
I com treballem el gravat al Traç?
Al nostre taller de gravat hi ha un tòrcul preparat per a paper de gran format, rodets i els materials per treballar la xilografia, el linòleum, la calcografia, la monotípia, les planxes additives i l’estampació en un o en diversos colors. Hi venen persones que s’hi acosten per primera vegada i persones que fa anys que hi aprofundeixen, en grups reduïts i amb l’acompanyament del professorat.
A principis del 2024, per exemple, vam proposar les càpsules de gravat: monogràfics d’un mes per descobrir una tècnica cada vegada, de la monotípia al gravat verd, el collagraph, el gravat en relleu, l’aiguafort o el vernís tou. Per apuntar-s’hi no calia cap coneixement previ.
Perquè gravar és, en el fons, una manera de deixar petja: una marca que es pot repetir, compartir i tornar a mirar. I potser per això, quan aixequem el paper i veiem la imatge per primera vegada, encara ens sorprèn.
Us deixem unes imatges del nostre taller de gravat!
